EL DIT A L'ULL - L'INCONSCIENT FOTOGRÀFIC:
El dia 15 d'octubre vam anar a veure una exposició del festival panoràmic al museu de Granollers. L'exposició comissariada per Joan Fontcuberta es deia El dit a l'ull: L'inconscient fotogràfic, en dita exposició ens va acompanyar l'artísta brasilera Francele Cocco, on ens va explicar que l'exposició té com a base l'atzar, l'imprevist o lo aleatori. En l'exposició hi participen varis artístes que són Joachim Schimdt, Blanca Viñas, Roberto Huercaya, Christian Allen, Nancy Bean, Philip Schuette, Sylvie Bussières, Andreas Müller-Pohle, Juana Gost, Miguel Angel Tornero, Luis Gordillo, Francele Cocco, Blanca Casas Brullet, Pierre Cordier, Nino Migliori, Pere Formiguera i Lluís Estopiñan.
Les obres eren molt diferents entre elles, des de imatges extretes d'una càmara posada en un gat fins a uns cuants fulls de paper fotosensible de diferents colors per culpa de la llum. Francele ens va ensenyar el seu llibre que estava exposat, on en la portada podiem veure empremta dactilar de color vermell captades per un paper fotosensible.
Va ser una exposició amb molta diversitat artística entre obres, com a opinió personal. Em va agradar també el poder tenir una artísta aprop per poder entendre més la visió dels artístes en les seves accions. Una exposició fàcil d'entendre però crec que em van faltar algunes obres més.
FESTIVAL PANORÀMIC:
El dia 19 d'octubre vam anar a veure el festival "Panoràmic", on vam trobar les seguents exposicions; Imginació especulativa: El llegat afrofutirista amb còmics, vídeos musicals i altres amb la Mercè Alsina com a comissaria, One minute forever feta per Erwin Wurm amb les exposicions interactives, No place like home per Weronika Gesicka amb els efectes visuals a les imatges, The immortal jellyfish per Rosana Antolí amb el bucle infinit, i finalment Top manta amb la paret amb cartells i Lucia Piedra com a comissaria. Aquestes exposicions tenien com a base l'incertesa, l'atzar i la predicció, i per poder comendre aquestes obres també és necessitava una mica d'humor.
Nosaltres ens varem enfocar molt més en les exposicions d'Erwin Wurm i Weronika Gesicka. Les escultures protagonitzades pels visitants amb postures desafiants per mantenir-les una bona estona, prenen forma de fotografia, vídeo o instal·lació i em sembla molt bona idea per atraure l'art a els més joves. Wurm ha realitzat treballs a partir de modificacions de vehicles i edificis i al llarg de la seva obra trobem l’humor surreal i fins i tot irreverent.
En l'exposició de Weronika, podiem trobar fotografies manipulades, collages, instal·lacions i escultures. El títol era No place like home i ens donava la sensació contaria a cuan pensem en la paraula llar, que normalmant la associem amb comoditat, espais segur i sense inseguretats. En aquesta exposició també podem trobar un particular sentit de l’humor, crític i sofisticat.
M'agradat el poder inetarctuar amb l'exposició i les noves formes de poder veure una exposició. Al prinicpi l'Andrés Hispano ens va introduïr sobre el context i el per què d'algunes de les obres i gràcies a això vaig poder entedremillor algunes coses. Però hi ha d'altres com per exemple The immortal jellyfish o Top manta que no vaig acabar d'entendre el per què d'aquelles exposicions o el que ens volia tresnmetre. En general va ser molt bona experiència i al principi vaig anar amb un pensament més pesimísta.
REACCIÓ EN CADENA:
El dia 9 de Novembre, vam anar al Centre d'art Santa Mònica. On vam gaudir de vàries exposicions i entre d'elles; la de Dina Kelberman i Jonathan Brown, titulada Reacció en cadena. Com diuen en la descripció de l'exposició en la pàgina web del Santa Mònica: "Part d'aquesta ecologia passa per intentar fer un cribratge, un muntatge, un relat que doni sentit a tot aquest material sense ordre, a aquesta absurda abundància d'imatges i informació".
Aquesta exposició treballa amb la fotografia i vídeos, partint d'imatges que ens expliquen una mena d'història, ja que estan relacionades entre elles per objectes, però amb petits canvis que fan que a poc a poc, la fotografies vagin canviant.
Les parets del Santa Mònica estan amb un recorregut d'imatges, algunes més figuratives i d'altres més abstractes, que encara que sembla que no tingui res a veure, sempre hi ha un detall que comparteixen per poder continuar el recorregut sense trencar-lo.
Personalment, és una manera de representar l'art conceptual que si m'agrada. Aquesta exposició feia que et fixessis en els detalls o el significat que pot tenir una imatge i com evoluciona a partir d'això. Sembla un exercici fàcil, però has de saber com enllaçar les imatges amb petits detalls per poder anar canviant d'objectes representats en les imatges.
TABULA RASA:
El dia 9 de Novembre, vam anar al Centre d'art Santa Mònica. L'exposició feta per Mònica Rosselló i Jordi Guillumet es deia Tabula Rasa, que en llatí significa "taula rasa", és a dir, una tauleta de cera sense inscriure. Això és el que ens van voler explicar amb les seves obres, que eren taules sense escriure, on amb la participació del públic feia que quedés marcat un petit record fugaç.
Aquesta exposició també ens fa veure una mica com és la memòria col·lectiva i individual, com podem recordar una cosa, però que potser era diferent. Hi havia cinc obres i totes elles treballaven la projecció. La primera era una imatge d'un llibre en blanc on la teva ombra escrivia el record, la segona eren projeccions d'imatges sobre tela amb memòria, la tercera també era una projecció sobre una tela amb memòria, però aquesta, hi havia una petita llum que anava projectant una imatge sobre la memòria de l'altre. La quarta, eren unes ombres d'uns objectes que recordaven a una ciutat, i l'última eren unes imatges antigues, tot això fent referència a la memòria.
La meva obra preferida va ser la projecció, que eren uns projectors que projectaven una imatge uns segons sobre unes teles amb memòria. La projecció de la imatge desapareixia després d'uns segons i es quedava la imatge sobre la tela, però com podies passar pel mig de la projecció, si et quedaves una estona davant la imatge, la teva ombra es quedava també impresa sobre la tela. Això clarament va referència a la memòria, com una simple cosa pot distorsionar un record de la nostra ment.
Aquesta exposició em va agradar molt, sobretot per la manera en què estava exposada i el tema que tractava. Em sembla que també, tota l'explicació ens va donar tant la Mònica Rosselló com en Jordi Guillumet va fer que cadascú entengués i mirés les obres des d'un punt molt més personal. I des del meu punt de vista va fer que reflexionés molt més sobre els moments importants i de com disfrutar-los molt més.
EN TEMPS REAL. LA COL·LECCIÓ RAFAEL TOUS D'ART CONCEPTUAL:
El dia 12 de novembre, vam anar al MACBA a veure l'exposició En Temps Real. La Col·lecció Rafael Tous D'art Conceptual. Aquesta exposició com bé diu el títol, és la col·lecció d'art conceptual d'en Rafael donada fa un any al MACBA.
Rafael Tous és un col·leccionista i gestor cultural, nascut el 1940 a Barcelona que va voler apostar per l'art conceptual en els anys setanta i vuitanta a Catalunya. I això és el que podem veure en l'exposició, les obres en les que va apostar Rafael d'artistes joves i que va acompanyar en la seva evolució, pràctiques experimentals d'artistes i de gran varietat entre elles, ja que tracten temes diferents com per exemple; l'art d'acció, la interacció amb la natura, l'interès pels mitjans de comunicació i el nou consumisme, la crítica social i política etc...
Gràcies a això, també podem veure els gustos i preferències que tenia en Rafael, per escollir les obres per a la seva col·lecció personal.
Personalment de totes les obres que hi havia, les que més em van agradar són les quals tractaven sobre els mitjans de comunicació, el nou consumisme i la crítica social i política. Suposo que eren les que més informació et donaven i les que més et podien fer reflexionar sobre el que estava passant. Però tot i això, la col·lecció tenia peces molt particulars que et feia pensar que encara que l'obra estigués feta en els setanta o vuitanta, podria estar parlant perfectament de les problemàtiques de l'actualitat.
Em sembla molt interessant anar a veure exposicions que són col·leccions, ja que pots veure diferents temàtiques i un punt de vista que no sigui la de l'artista original. Crec que la interpretació o el missatge de les obres varia depèn l'entorn en el qual estiguin exposades o la possible xerrada que et pugui donar el/la guia, i aquí o he pogut veure, que en ser obres diferents entre elles, el que m'hi han transmès ha sigut un missatge totalment diferent que si fossin totes les obres d'una mateixa temàtica.
EL SENTIT DE L'ESCULTURA:
El dia 17 de desembre vam anar a la fundació Joan Miró a veure l'exposició temporal titulada El Sentit De L'Escultura i comissariada per David Bestué. L'exposició és un recorregut per l'escultara moderna i contemporània que està dividida per cinc zones i aquestes zones eren; El Sentit De L'Escultura, Ars Infamis, Present Continu, Contacte i Un Cos Nou. L'exposició il·lustra com l'escultura ha mantingut una relació amb la realitat, amb la plasmació d'objectes, cossos i relats al llarg de la seva història, i com encara manté llaços amb les primeres expressions escultòriques.
Segons la fundació Miró, el nom de l'exposició neix dels escrits del poeta i lingüista peruà Mario Montalbetti en què defensa el «sentit» de manera literal i no com un significat. Per la fundació també hi havien escultures fora d'aquestes zones, i que estaven dialogant amb les escultures o obres de Joan Miró. Per poder més o menys entendre les escultures, has de saber una mica el context històric d'aquell moment, però tot i així, també pots deduïr-ho una mica per les mateixes escultures que et donen pistes.
Es una exposició que em va agradar, però que la vaig trobar molt bàsica, és a dir, no hi havien interaccions amb l'espectador o no hi havia alguna cosa que cridés especialment l'atenció per poder començar un pensament més profund sobre l'obra.
SORRY WE MISSED YOU:
En el 2019, el director britànic Ken Loach nascut al 1936 a Nuneaton, va ser el creador de la película Sorry We Missed You, de temàtica socialista i d'estil realisme social amb format 16:10.
Ricky amb la seva família, aposten per comprar una furgoneta antiga per millorar la seva situació econòmica per culpa de la crisi a llarg plaç. Però això no serà fàcil ja que començaran a sorgir alguns problemes familiars i en el treball, que facin que la vida de la família d'en Ricky comença a trencar-se.
Els recursos visuals són molt simples i bàsics. Els plans són generalment primers plans i plans generals, i no hi ha moviments de càmera. La posada en escena, l'escenografia, el vestuari i els recursos estílistics també són simples, ja que intenten imitar una vida d'una família real, per tant són coses fàcils d'acoseguir, però també remarcar que no hi ha res que resalti més que altres coses i això està ben fet. Hi ha una bona actuació per part dels actors, no és res de l'altre món, ja que no et fica dins de la pel·lícula però tampoc et treu de l'escena. La continuïtat és bona, ja que no et perds en ningún moment gràcies a que no hi han salt grans entre escenes, i la banda sonora, per a les tres cançons que sonen en tota la pel·lícula estan ben triades, pel mateix, no et treuen de l'ecena en ninguna moment, perquè podrien ser cançons que podries escoltar tú amb la teva família. En tot moment la llum, el to del llenguatge i el color són coses que es poden percebre, ja que en un vídeo o pel·lícula el més complicat son aquestes coses, que es sentin bé el personatges i no hi hagi soroll exterior a la grabació, que la llum pugi enfocar bé els actors i l'escena, però sense cremar el vídeo, i finalment que el color en tot moment es pugi diferenciar, ja que en moments els tons oscurs poden fer que no diferencis certs objectes, però en aquest cas està tot molt ben fet.
El meu personatge preferit en tota la pel·lícula én en Ricky, ja que és un personatge que evoluciona poc, però és el que ho fa amb més sentit. Al principi el podem veure tranquil, amb ganes de millorar la seva vida, però a mida que van passant els dies, apareixen problemes que ell intanta afrontar amb molta calma, però que finalment l'acaven cremant i acaba reventant. Ell ho fa tot per a que les coses no canvin a la seva família i a la seva vida laboral.
La meva escena preferida de la pel·lícula va ser després de la pallissa que li donen a en Ricky i que li roben, que està en el hospital amb la seva dona i els truca el jefe d'en Ricky dient-li que si no va a treballar haurà de pagar una multa. On podem veure lo anteriorment dit de que ell intenta resoldre els problemes tranquilament i enfrontant-se poc al seu jefe, però veiem que la seva dona farta dels problemes i del jefe d'en Ricky, li treu el mòvil de les mans, i enfadada li deixa les coses clares. És una escena que m'agrada perquè perfectament és una ocsa que et pots trobar en la vida de qualsevol persona farta, i que no s'exedeix amb el vocabulari.
POSAR-SE AL LLOC DE L'ALTRE:
Luz Broto, ex alumne de l'instiut Celestí Bellera, va ser qui va portar a dur aquest projecte. Al 2014, va donar la proposta als alumnes del institut, de que durant tres mesos visquessin les vides dels seus companys de classe. És a dir, que cada dia després de la sortida del institut, fossin a la casa d'un company seu a dormir, viure, fer les seves extraescolars mentre que aquella persona estava fent el mateix però a casa d'algú altre. Així fins que tots haguessin passat per la vida de tots.
Aquesta expossició se'ns va presentar de tal forma que podiem participar-hi, hi havien uns cartells els quals tenien un acció escrita que podiem fer a la sortida de la exposició amb els companys. És una proposta interessant, perquè pots experimentar la vida d'una altre persona, saber que fa, com ho fa, amb qui ho fa, etc... I pots arribar a conèixer o empatitzar més amb la persona, ja que l'objectiu d'aquest experiment no era documentar-ho, sino extreure els efectes produïts, ja fos la tensió d'eestar en un altre lloc, el desconcert, l'exitació o la reticència.
Vam poder llegir també altres experiments semblants fets també per la Luz Broto, que volient extreure els mateixos efectes sobre les persones. L'experiment i l'exposició em van semblar una gran idea, no sols per com es presentava tot això per poder-hi participar a petita escla, si no que també aquest projecte pot ser de gran ajuda per posar-se al lloc de l'altre i poder empatitzar més amb l'altre persona.
